La bona gent de 40Putes ha fet un article sobre Runaway, la tenda de discos que varen obrir en Piter i na Tonyi ara fa 20 anys. Allà vaig comprar molts discos i hi vaig passar molt bones estones fins que  vaig acabar fent-hi feina, aprenent molt i fent molt bons amics. Me varen demanar unes declaracions per a aquest article i tambe he volgut compartir-les aquí.

D’entrada, per entendre per què tothom s’estimava tant la tenda s’ha de dir per endavant que Runaway va ser un negoci familiar amb totes les lletres: en Piter i na Tonyi, les cusses enredant, els nins jugant damunt la moqueta, i els qui hi fèiem feina que immediatament (o ja d’abans) formàvem part de la família. El petit mostrador tenia dos taburets davant i servia també de barra esporàdica: davall la caixa registradora hi havia una petita gelera, i amb aquells cartells de disseny rudimentari que feia en Piter s’anunciava que podies beure una cervesa per 100 pessetes. Molta gent ho feia, demanava la cervesa, te donava un vinil per escoltar-lo mentrestant, i petaven la xerrada. Algunes tertúlies musicals al mostrador de Runaway són inoblidables, amb personatges tan carismàtics com en Jaume de Cerebros Exprimidos o l’enyorat Cañete, que cada vegada que duia cartells per penjar se quedava una estona a xerrar i a riure. Hi havia clients de tota mena. Molts turistes despistats que passaven per allà i es quedaven bocabadats de trobar un lloc tan clarament dedicat al rock, l’underground i la música independent (fins i tot teníem el Punk Planet, el Trust i el Maximum Rock’n'Roll!). També hi venia gent que volia muntar grups, o que volien organitzar concerts. Durant un temps va ser el centre neuràlgic de la sala Sonotone, des d’on se centralitzava la programació. I després va ser l’oficina informal de la Fira del Disc i de Discos Punkaway. També estaven els col·leccionistes estranys. Hi havia un senyor encorbatat que deia que ho tenia tot den Lou Reed i la Velvet Underground, però que no sabia gaire més de cap altre artista o estil musical. Li recomanàvem coses (“si t’agrada “Transformer”, potser vols escoltar això de David Bowie o aquest d’Iggy Pop”), però ell només estava interessat en col·leccionar tot el que s’hagués editat mai den Lou Reed. Ens va donar una targeta perquè el telefonéssim si arribava res nou o qualque pirata den Lou Reed, i ens va dir que els doblers no eren problema. No record si mai el vàrem tornar a veure. Un que sí venia molt sovint era un senyor molt curiós i bastant seriós, que es prenia el col·leccionisme musical com una cosa molt solemne. Col·leccionava dos discos de cada artista que li agradava. Un dia se’n va dur dos discos de The Posies i li vaig recomanar Teenage Fanclub. “Quins són els dos millors?”, va demanar, i se’n va anar amb el “Grand Prix” i el “Bandwagonesque”. Un temps després va sortir el “Songs from Northern Britain”, i com que estava molt bé també, i els altres dos li havien agradat molt, li vaig recomanar aquest altre. “No, no”, em digué, “d’aquests ja en tenc dos. Jo vull tenir els dos millors de cada artista, només”. El client sempre té la raó, així que li vaig demanar si coneixia els Apples in Stereo. Ara que torna el vinil, o això diuen, es veu encara més la importància que va tenir una tenda com Runaway, que mai no va deixar de tenir una bona selecció de novetats en vinil (a més de les moltes referències de segona mà). Jo m’hi vaig deixar gran part dels meus sous, en novetats, importacions i segona mà. Alguna vegada vàrem anar també a veure col·leccions particulars que ens volien vendre per a la tenda, i vivíem escenes semblants a les d’”Alta Fidelitat” den Nick Hornby: moments de molta rialla o de fascinació davant un munt de discos llargament desitjats que se t’oferien des dels prestatges. En realitat, i tornant al principi, Runaway era el més semblant que he vist a la tenda den Rob a “Alta Fidelitat”. Només amb una diferència: a Runaway la gent era feliç perquè li agradava la música, i li agradava la música perquè era feliç.