martes, junio 27, 2006


Espero que no les moleste un poco (más) de autobombo. El 10 y el 11 de Julio, en el Centre de Cultura "Sa Nostra" de Palma, se celebra la segunda edición del festival Centremàtic, dedicado a la música experimental y de vanguardia. O algo así.
La entrada es libre, tanto al Centremàtic como al Aftermàtic (por la noche del 11 en la discoteca Art Decó, con estupendas vistas al puerto, y con la actuación estelar de la francesa Missill).
Este año hemos diseñado el siguiente cartel (el texto está en catalán, que es una de las lenguas del estado porque Zapatero lo apoya y Chaves también):

Dilluns 10 de Juliol

20:30h - Auditori - BIOSPHERE (Tromsø, Noruega)
Biosphere és el nom artístic de Geir Jenssen, un músic norueg que és al capdavant de l'escena internacional de la música ambient. Viu al cercle àrtic i la seva música reflexa el so fred i àrid dels àrtics. A mitjans dels 90 va assolir fama mundial quan una multinacional de la roba texana va fer servir un tema de techno ambient per un dels seus anuncis. D'ençà, Biosphere ha editat tres discos més de música ambient inspirada tant en els paratges del cercle polar com en el jazz o en la música de Debussy.

Dimarts 11 de Juliol

19:00 - Auditori - DAMIÁN SCHWARTZ feat. JEAN PAINLEVÉ (Madrid-França)
Aquest directe del jove artista madrileny Damián Schwartz amb projecció d'algunes de les millors pel.lícules del cineasta francès Jean Painlevé es va representar amb èxit el mes de maig passat al museu Reina Sofía de Madrid. Painlevé (1902-1989) és pioner del documental científic, dotat d'una sensibilitat extrema per captar la bellesa en multitud d'entorns naturals (amb predilecció per la fauna aquàtica), i sempre proper a l'avantguarda. En els seus documentals va col.laborar amb músics de primera línia com ara Louis Armstrong, Pierre Henry o Duke Ellington. En aquesta ocasió, la música la posa un artista que pertany al col.lectiu madrileny Net 28 (on també hi trobam Alex Under o Imek), i que fa servir elements manllevats de la vida diària, novedoses seqüències rítmiques, patrons heretats del jazz i un so que cerca la redefinició de les claus del techno.

20:00 - Cafeteria - MAXI GILBERT DJ (Buenos Aires-Madrid)
Organitzador de les mítiques festes del Social a Buenos Aires, i des de fa ja més d'un lustre promotor musical independent des de la promotora Music Non-Stop, amb la qual ha portat a Espanya a artistes com ara Patrick Wolf, Lali Puna, Styrofoam o Donna Regina.

20:00 - Sala Gran - BARBARA BUCHHOLZ (Berlín, Alemanya)
Una de les principals virtuoses a nivell mundial en l'ús de l'instrument inventat pel científic rús Leon Theremin a començaments del segle passat. El theremin és un instrument que sona sense necessitat de contacte físic, sinó mitjançant les ones que emet: els moviments de les mans apropant-se i allunyant-se de l'antena produeixen les melodies que, en mans d'instrumentistes virtuoses com l'alemanya, semblen arribades d'altres mons. Buchholz és deixeble i col.laboradora habitual en discos conjunts amb Lydia Kavina (néta de Leon Theremin i referència absoluta en el domini d'aquest dificilíssim instrument), però també col.labora amb músics electrònics com ara Anthony Rother, en el segell del qual ha editat recentment un maxi-single.
www.barbarabuchholz.com

21:00 - Auditori - DJ/RUPTURE feat. DANIEL PERLIN (Barcelona-USA)
Jace Clayton és un musicòleg del segle XXI: tant el podem trobar estudiant corrents socials i culturals al MIT com punxant als festivals més populars. Els seus sets a tres plats són viatges fascinants que mesclen la modernitat amb la tradició, l'est i l'oest, Nova York i Casablanca. La revista The Wire no deixa d'alabar les virtuts de les didàctiques i sorprenents sessions d'un dj atípic que no cerca el ball (o no sempre), sinó el plaer intel.lectual de l'oient, a base de mesclar breakcore, dub, ragga, hip hop i música àrab, entre moltes altres coses. Al Centremàtic vindrà acompanyat de l'artista visual nordamericà Daniel Perlin (arribat directament del programa d'estudi del Whitney Museum de Manhattan).

22:00 - Cafeteria - VIDAL ROMERO DJ (Sevilla)
Un dels majors especialistes de la premsa musical espanyola en música electrònica i d'avantguarda. Ha escrit a revistes com Go, Rockdelux, aB, Ciclo o Diario de Sevilla, ha coordinat un Sónar a la Carta i ha punxat al FIB i al festival OFFF. També va ser el coordinador artístic de la primera edició del festival Arsónica.

22:00 - Sala Gran - ISAN (Londres, UK)
Antony Ryan i Robin Saville duen una dècada enregistrant música electrònica delicada, melódica i somniadora. Finalment han trobat el seu recer ideal en la discogràfica alemanya Morr Music, on per exemple acaben d'editar un single amb les seves versions electròniques de les Gymnopédies d'Erik Satie. Els dos músics, que treballen per separat i posen en comú els seus projectes fent servir el correu electrònic i les eines d'internet, són de fet pioners i antecessors directes de l'onada de grups d'electrònica melòdica que han renovat el pop i han donat un alè melòdic a l'escena electrònica dels darrers anys.

23:00 - Auditori - DAMO SUZUKI + PHOGO (Japó/Alemanya-Argentina-Mallorca)
Damo Suzuki és un mite vivent de la música arriscada i d'avantguarda. Amb el seu treball al capdavant del grup alemany Can a principis dels 70, Suzuki va liderar un moviment de música avançada que va influenciar gran part de les músiques més modernes de les dècades posteriors. Recuperant l'esperit investigador i el gust per la improvisació de Can, Damo Suzuki duu la major part del nou segle embarcat en el que anomena el seu Neverending Tour (la gira interminable), i viatja pel món actuant sempre amb artistes locals en concerts absolutament improvisats i oberts a la sorpresa i la creació instantània. Al Centremàtic haurà d'adaptar la seva creativitat a les evolucions entre el noise, el hardcore i el dub del grup mallorquí-argentí Phogo, una de les cèl.lules creatives més inusuals i absolutament engrescadores de les illes.

lunes, junio 26, 2006

Es extraña esta nueva moda barcelonesa de incrustar los conciertos en horario de club. Nosotros tocamos a las 2 y media en la 2 de Nitsa, pero el día anterior tuvimos que esperar hasta ¡las tres y media de la mañana! para ver a The Gossip en el Pop Bar de Razzmatazz. Hacía años que no iba al parque temático de la calle Almogàvers, y fue toda una experiencia.
El concierto de The Gossip fue fabuloso, desbordante de energía y con ritmos absolutamente infecciosos. El público lo disfrutó a fondo, aunque tocando a esas horas se te queda la duda de cuánta gente iba al concierto y cuánta se lo encontró allí de casualidad.
La visita al Pop Bar también aclaró otra cosa: las Siamiss DJ's son muy guapas, pero la música que ponen es normalita e incluso previsible. Es que de tanto verlas en las programaciones uno llega a pensar que la gente es la hostia (que me lo digan a mí).

miércoles, junio 21, 2006

Si vives y te relacionas con el mundo en la zona metropolitana de Barcelona, probablemente no escuchas a Fedegico (quizá para que te cargue las pilas por la mañana y te dé fuerza para salir a enfrentarte contra el mundo: conozco gente que lo hace).

En todo caso, si vives por ahí, puedes acercarte a La [2] de Nitsa el sábado sobre las 2 de la mañana, para ver a Jonston en directo. Será un placer.

miércoles, junio 14, 2006

Showcase de Phoenix en la sala Arena, ahora llamada sala H... Aunque siguen cobrándote sus cervezas a precios de escándalo (cuatro euros una caña en vaso de plástico) y sus camareros no tienen sentido del humor: ni cara de extrañeza siquiera pusieron cuando les pedí cuatro San Miguel.
La entrada era sólo con invitación, pero el reparto fue generoso y el lleno era absoluto para el primer concierto del grupo en Madrid. Muchas caras conocidas -media industria estaba presente, saludándose y mirándose de reojo a la entrada-, y supongo que también muchos ganadores de las entradas regaladas por Radio 3 (salió a presentar el ubicuo TFF).
Tenía muchas ganas de este concierto. Me gustan mucho Phoenix desde su prehistoria, desde que metieron aquel llenapistas -que tanto se bailó en Sonotone- en la recopilación Source Rocks. Sus orígenes versallescos y su/mi relación con la escena de la ciudad palaciega tienen también que ver con mi prematuro interés por el grupo. Luego sus singles han ido marcando grandes momentos de hedonismo nocturno, y el último disco es nuevamente un buen ejemplo de cómo actualizar las enseñanzas de la new wave (o de la nouvelle vague de Téléphone) con ideas prestadas de la cultura de club, melodías imprevisibles y ritmos contagiosos basados en la sencillez.
Pero -mi gozo en un pozo- el sonido de esta sala madrileña es simplemente intolerable: un bombo hinchado como en una vulgar verbena, graves saturados retroalimentándose en una bola que todo lo cubría (¡si hasta la guitarra de la izquierda sonaba como un bajo!), y todos los matices y los brillos de sus pegadizas grabaciones perdidos en una sonorización basta e inaceptable. Una pena.
Quizá lo que me perdió fue acercarme demasiado y bajar frente al escenario (dicen que en las escaleras y en el rellano elevado junto a la barra se escuchaba mejor), pero por lo menos vi de cerca las burradas del batería en los momentos más hard-rock (los más prescindibles, por otra parte: no le pega mucho a Phoenix lo del macho-rock). También me gustaron la camisa del bajista y los pantalones de Thomas Mars, vocalista y nuevo novio de Sofia Coppola. ¡Ya que no se escuchaba bien la música, por lo menos tenía que fijarse uno en los detalles interesantes para mis lectoras!

PD: Aprovecho para recomendar el nuevo disco de Peter Van Poehl, que aunque es sueco lleva toda la vida trabajando para Bertrand Burgalat, y cuyo disco en solitario es una delicia de pop ligero y elegante en la línea de los cuatro de Versalles o de los también deliciosos Tahiti 80.

lunes, junio 12, 2006

jueves, junio 08, 2006


El domingo estuvimos en el sofá de Ladinamo, en el concierto de sobremesa organizado por Ochi y Ros (ambas de Las Pulpas y la segunda también en Electrelane, aquí con camiseta DIY del Ladyfest). Ambiente familiar, entrañable y, por supuesto, autocomplaciente, que nos proporcionó algunos grandes momentos. Tocaron las anfitrionas (sisisi sisisi sisi: ¡ése es su nombre artístico!), también Ros en su alter ego en solitario como Ray Rumours, y la guinda la puso François, el delicado chico francés de Brighton que devuelve la fe en el indie-pop a la manera más clásica, con sus preciosas viñetas musicales, musicando en directo sus deliciosos cortometrajes de animación casera.
Lo cuenta con más detalle -y con más lirismo- Karpov en su blog.

miércoles, junio 07, 2006

Os Mutantes han vuelto a la vida. Sin Rita Lee, pero con los hermanos Arnaldo y Sérgio Dias Baptista al frente. Uno de los grupos más influyentes de los últimos años (pregunten a Beck, Stereolab, Belle and Sebastian, Jonston...) tocó hace pocos días en el Barbican de Londres, y algunas imágenes ya están disponibles en youtube, con el sonido infame -pero el enorme e inmediato valor documental- de las filmaciones con el teléfono móvil.
En julio giran por Estados Unidos, con parada en el festival de Pitchfork, y mientras tanto la gente del estupendo sello y distribuidora Light In The Attic ha colgado una entrevista con Sérgio, cuyas respuestas y reflexiones no tienen desperdicio. También hay un montón de links a videos de actuaciones en la televisión brasileña en su época dorada. ¡Bat macumba!

martes, junio 06, 2006

A propósito del festival Primavera Sound, de donde acaba de regresar, mi amigo Julio dice en su blog: Ir a un festival a ver conciertos es como salir a comer de tapas: vas picoteando aquí y allá y si ves un plato especialmente apetitoso te pides la ración entera. Claro que, como es imposible verlo todo, al final siempre te queda la duda sobre si hiciste bien pidiendo chopitos en vez de calamar romana.
Yo siempre he comparado los festivales con las rebajas en unos grandes almacenes, pero reconozco que la analogía de Julio es mucho más acertada. ¡Y mucho más castiza!